Dissabte, 9 d'abril
La dona justa (Az Igazi)
¿Existeixen la dona justa o l'home just? ¿Aquell home o dona fet a mida i que ens escau com l'anell al dit? Potser escoltar en silenci les paraules dels protagonistes de "La dona justa" (Sándor Márai) ens ajudarà a trobar la resposta.
"¿Vols foc? Digues, ¿tu com portes aquesta batalla contra el fum...? Jo no me'n surto, hi he renunciat. No a les cigarretes, sinó a la lluita. Un dia també hauré de retre comptes sobre això. Un s'ha de plantejar seriosament si paga la pena de viure cinc o deu anys més sense tabac, si li convé lliurar-se a aquest vici vergonyós i roí, que t'acaba matant, però mentrestant t'omple la vida d'una manera estranya que al mateix temps distén i estimula el sistema nerviós. Passats els cinquanta anys, esdevé una de les qüestions més serioses de la vida. A la qual contesto amb espasmes a la coronària i amb la decisió de continuar així, fins a la mort. No renunciaré mai a aquest verí amarg, perquè no val la pena. ¿Dius que és tan fàcil deixar-ho...? I tant! Sé prou que no és impossible. Jo també he deixat de fumar de tant en tant, mentre valia la pena. El problema era que l'única idea fixa de tota la jornada era la cigarreta no encesa. Tard o d'hora, també hem d'afrontar aquest problema. Cal que ens resignem davant la pròpia debilitat, acceptar que necessitem un narcòtic i pagar-ne les conseqüències. D'aquesta manera, tot plegat es fa més senzill. Quan dic això, llavors em repliquen: "No ets un heroi". I jo contesto: "Segurament no sóc un heroi, però tampoc sóc un covard, perquè almenys tinc el valor de viure les meves passions".
Jo ho veig així.
Poses cara d'escepticisme. Ja veig que voldries preguntar-me si he tingut sempre aquest coratge, si sempre he viscut plenament les meves passions. ¿Amb Judit Áldozó, posem per cas...? Sí, benvolgut amic. Ho he demostrat. He pagat, ja he passat per caixa, com diuen als cafès del centre. I ho he pagat amb la pau de la meva vida, i la d'una altra persona. Pagar un preu més alt deu ser impossible. I ara em voldries demanar si ha valgut la pena... És una pregunta retòrica. No es poden judicar les grans decisions d'una vida amb aquests criteris mercantils. No es tracta de si ha valgut o no la pena, sinó de si hem fet alguna cosa, si hem d'actuar en cas que ho vulguí el destí, o les circumstàncies, o el geni, o els estímuls de les glàndules... és problable que tots aquests factors hi tinguin a veure... i aleshores se superarà la covardia i s'actuarà. Tan sols això compta. La resta és teoria.
I jo vaig actuar.
T'explicaré què va passar quan un matí Judit Àldozó es va presentar a casa nostra, en aquell pis fosc i luxós. Va arribar amb un farcell a les mans, com les noies pobres de les faules populars. En general, els contes populars són força exactes. Jo havia tornat de la pista de tennis i em vaig aturar un intant al rebedor, vaig llançar la raqueta en una cadira i allí mateix, tot acalorat, estava a punt de treure'm el jersei de punt. En aquell moment em vaig adonar que en la penombra, davant del bagul gòtic, hi havia una desconeguda. Li vaig preguntar què volia.
Però no va respondre. Era evident que se sentia incòmoda. Vaig pensar que la cohibia la situació inesperada, que era la típica vergonya que senten les minyones. Més endavant vaig assabentar-me que no l'havia desconcertat el luxe de la casa, ni la sobtada entrada del fill dels amos, sinó una altra cosa. La nostra trobada. Ella s'havia trobat amb mi i jo l'havia mirada i ella havia notat alguna cosa. Naturalment jo també havia notat que passava alguna cosa, però sense tanta profunditat. Les dones, les dones fortes i instintives com ella, perceben amb precisió allò que és important i decisiu molt més bé que els homes, que tendim sempre a interpretar malament els senyals i a no adonar-nos de les trobades fonamentals de la nostra vida. Aquella dona va saber de seguida que s'havia trobat amb l'home que tindria un paper fatal en la seva existència. Jo també ho sabia, però fugia d'estudi.
Márai, Sándor, La dona justa. Traducció: Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. Edicions 62, Barcelona. (pags 182-183)
cromets9:49 a. m.La dona justa (Az Igazi)
¿Existeixen la dona justa o l'home just? ¿Aquell home o dona fet a mida i que ens escau com l'anell al dit? Potser escoltar en silenci les paraules dels protagonistes de "La dona justa" (Sándor Márai) ens ajudarà a trobar la resposta.
"¿Vols foc? Digues, ¿tu com portes aquesta batalla contra el fum...? Jo no me'n surto, hi he renunciat. No a les cigarretes, sinó a la lluita. Un dia també hauré de retre comptes sobre això. Un s'ha de plantejar seriosament si paga la pena de viure cinc o deu anys més sense tabac, si li convé lliurar-se a aquest vici vergonyós i roí, que t'acaba matant, però mentrestant t'omple la vida d'una manera estranya que al mateix temps distén i estimula el sistema nerviós. Passats els cinquanta anys, esdevé una de les qüestions més serioses de la vida. A la qual contesto amb espasmes a la coronària i amb la decisió de continuar així, fins a la mort. No renunciaré mai a aquest verí amarg, perquè no val la pena. ¿Dius que és tan fàcil deixar-ho...? I tant! Sé prou que no és impossible. Jo també he deixat de fumar de tant en tant, mentre valia la pena. El problema era que l'única idea fixa de tota la jornada era la cigarreta no encesa. Tard o d'hora, també hem d'afrontar aquest problema. Cal que ens resignem davant la pròpia debilitat, acceptar que necessitem un narcòtic i pagar-ne les conseqüències. D'aquesta manera, tot plegat es fa més senzill. Quan dic això, llavors em repliquen: "No ets un heroi". I jo contesto: "Segurament no sóc un heroi, però tampoc sóc un covard, perquè almenys tinc el valor de viure les meves passions".Jo ho veig així.
Poses cara d'escepticisme. Ja veig que voldries preguntar-me si he tingut sempre aquest coratge, si sempre he viscut plenament les meves passions. ¿Amb Judit Áldozó, posem per cas...? Sí, benvolgut amic. Ho he demostrat. He pagat, ja he passat per caixa, com diuen als cafès del centre. I ho he pagat amb la pau de la meva vida, i la d'una altra persona. Pagar un preu més alt deu ser impossible. I ara em voldries demanar si ha valgut la pena... És una pregunta retòrica. No es poden judicar les grans decisions d'una vida amb aquests criteris mercantils. No es tracta de si ha valgut o no la pena, sinó de si hem fet alguna cosa, si hem d'actuar en cas que ho vulguí el destí, o les circumstàncies, o el geni, o els estímuls de les glàndules... és problable que tots aquests factors hi tinguin a veure... i aleshores se superarà la covardia i s'actuarà. Tan sols això compta. La resta és teoria.
I jo vaig actuar.
T'explicaré què va passar quan un matí Judit Àldozó es va presentar a casa nostra, en aquell pis fosc i luxós. Va arribar amb un farcell a les mans, com les noies pobres de les faules populars. En general, els contes populars són força exactes. Jo havia tornat de la pista de tennis i em vaig aturar un intant al rebedor, vaig llançar la raqueta en una cadira i allí mateix, tot acalorat, estava a punt de treure'm el jersei de punt. En aquell moment em vaig adonar que en la penombra, davant del bagul gòtic, hi havia una desconeguda. Li vaig preguntar què volia.
Però no va respondre. Era evident que se sentia incòmoda. Vaig pensar que la cohibia la situació inesperada, que era la típica vergonya que senten les minyones. Més endavant vaig assabentar-me que no l'havia desconcertat el luxe de la casa, ni la sobtada entrada del fill dels amos, sinó una altra cosa. La nostra trobada. Ella s'havia trobat amb mi i jo l'havia mirada i ella havia notat alguna cosa. Naturalment jo també havia notat que passava alguna cosa, però sense tanta profunditat. Les dones, les dones fortes i instintives com ella, perceben amb precisió allò que és important i decisiu molt més bé que els homes, que tendim sempre a interpretar malament els senyals i a no adonar-nos de les trobades fonamentals de la nostra vida. Aquella dona va saber de seguida que s'havia trobat amb l'home que tindria un paper fatal en la seva existència. Jo també ho sabia, però fugia d'estudi.
Márai, Sándor, La dona justa. Traducció: Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. Edicions 62, Barcelona. (pags 182-183)