cromets #d'autors tastats

cromets
de color
de col.lecció
navegants
contacta
arxius
 


Dissabte, 31 de desembre

Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Haruki Murakami

 Tòquio Blues- »Demà rentaré la roba, l'estendré i a les deu aniré a classe. És la classe que faig amb la Midori: Història del Teatre II. Ara estem fent. Eurípides. ¿Li sona, Eurípides? És de l'antiga Grècia. Junt amb Èsquil i Sòfocles, és un dels tres grans noms de la tragèdia grega. Diuen que va morir a Macedònia a causa d'una mossegada de gos, però també hi ha altres versions. A mi m'agrada més Sòfocles, però tot és qüestió de gustos. No sabria dir quin dels dos és millor.

»La característica principal de les obres d'Eurípides és que tot es complica tant que els personatges acaben que no saben com sortir-se'n. ¿M'entén? Surten diversos personatges i cadascun té unes circumstàncies, uns motius i unes excuses, i busca la justícia o la felicitat a la seva manera. Per això tots acaben que no saben cap a on tirar. És normal, ¿oi? Per lògica, és impossible que tothom imposi la seva manera de veure la justícia o que tothom trobi la felicitat, i per això s'arriba a una situació caòtica. ¿I sap què passa, llavors? Doncs que apareix un déu i ho ordena tot. Tu vine cap aquí, tu vés cap allà, tu vés-te'n amb aquell, tu espera't aquí, i així. Es com un jutge que ho soluciona tot de cop. Es diu deus ex machina. Eurípides hi recorre sovint, i de fet és l'aspecte en què els crítics no s'acaben de posar d'acord.

»Però si al món hi hagués un deus ex machina tot seria més fàcil. Quan tinguessis algun problema o no sabessis cap a on tirar, baixaria un déu i t'ho solucionaria tot. No hi ha res més fàcil. Però bé, això és Història del Teatre II. A la universitat estudiem coses així.

Mentre li parlava, el pare de la Midori no deia res però no parava de mirar-me amb aquella mirada perduda. Si havia de jutjar per aquells ulls, no podria dir si entenia res del que li deia.

-Doncs això -vaig dir.

Després d'aquell discurs em vaig adonar que tenia molta gana. Gairebé no havia esmorzat i només m 'havia menjat la meitat del dinar. Em vaig penedir de no haver-m'ho acabat tot, però el penediment servia de ben poc. Vaig mirar si hi havia res per menjar a l'armari, però només hi vaig trobar una llauna d'algues, pastilles Vicks per a la tos i salsa de soja. A la bossa encara hi havia les aranges i els cogombres.

-¿Oi que no li fa res que em mengi els cogombres? -vaig preguntar al pare de la Midori.

Ell no va dir res. Vaig rentar els tres cogombres al lavabo. Llavors vaig abocar una mica de salsa de soja en un plat, vaig embolicar un tros de cogombre amb una alga, el vaig sucar a la soja i me'l vaig cruspir.

-Boníssim -vaig exclamar-. Fresc, senzill i amb gust de vida. Són uns bons cogombres. Molt millors que les taronges.

Quan em vaig acabar el primer, vaig atacar el segon. A l'habitació ressonava aquell soroll cruixent i agradable. Quan em vaig acabar el segon vaig fer una pausa. Vaig anar a bullir aigua al fogonet de gas que hi havia al passadís i em vaig preparar una mica de te.

-¿Que vol aigua o suc? -vaig preguntar al pare de la Midori. «Cogombre», va dir.
-Molt bé -li vaig dir amb un somriure-. ¿Hi vol una mica d'alga?

Ell va assentir lleument amb el cap. Després d'aixecar el llit altre cop, vaig tallar el cogombre a bocins ben petits, en vaig embolicar un amb alga, el vaig sucar a la salsa de soja, el vaig punxar amb un escuradents i l'hi vaig donar. Sense canviar l'expressió de la cara, el va mastegar unes quantes vegades i se'l va empassar.

-¿Què li sembla? És bo, ¿oi? «Molt bo», va fer.

-No hi ha res millor que menjar de gust -vaig dir-. És com una prova que estàs viu.

Haruki Murakami. Tòquio blues (Norwegian Wood). Traducció Albert Nolla. Editorail Empúries. (pgs 2002-2003)

cromets8:58 a. m.