Dilluns, 22 d'agost
Saul i Patsy
Charles Baxter
Els últims sis mesos, Saul havia vist el cérvol albí, sempre a distància, als límits de la propietat que ell i Patsy tenien llogada. Després de treballar, o els caps de setmana, travessava els camps sense cultivar fins a la següent demarcació de la propietat, quatre pals i filferros rovellats, o havia anat més enllà dels camps, als boscos veïns d'auró platejat i de roures, amb l'esperança de veure l'animal i esbrinar per què el perseguia. Només se li havia revelat, malgrat tot, quan ell no l'havia estat buscant, i era aquesta sensació de cua d'ull, de truc d'il·lusionista, el que feia que Saul tingués la impressió que el cérvol tenia alguna mena de projecte, com ara convertir Saul al catolicisme o explicar-li què era ser pare. Una vegada l'animal pasturava prop del tronc tallat d'un arbre i va ser visible fins que Saul se'l va mirar directament. Llavors va desaparèixer amb un salt instantani entre els matolls. Aquí, allà, fora. Li feia venir calfreds, aquella bèstia al.lucinatòria amb ulls de color rosa i pèl blanc. Quan sortia a passejar, o quan feia jòguing, i buscava pistes per terra, Saul entrava en somiejos emocionals, que Patsy havia qualificat d'atacs maniacodepressius, una expressió que Saul no podia suportar. Trobava a faltar les paraules anteriors a la psicoteràpia, com pena i exuberància i indulgència. Ara mateix anava una mica curt d'indulgència. ¿Què hi feia, aquí fora, fent aquestes passejades? Últimament el cel sempre estava núvol, com un pacient necessitat de teràpia. No hi havia turons que valgués la pena de mencionar. No et podies menjar les fruites de bosc que creixien aquí perquè, si ho feies, et posaries malalt. Les rieres i rierols amb prou feines corrien perquè la terra era tan plana que l'aigua es tornava indecisa. Sí, el Michigan semirural (les coses començaven a canviar: hi havia un centre comercial nou a tres quilòmetres d'allà, havien enquitranat Whitefeather Road i començaven a posar semàfors, i es construïen apartaments a corre-cuita) era una pissarra buida, però ell s'hi sentia com a casa seva, com aquell fenomen de la naturalesa, aquell cérvol. Potser tots els llocs eren una pissarra en blanc. I ara tenia una filla, just aquí mateix, per tenir-ne cura. Una filla! La pudor de fongs de la fusta podrida als recs el feia més fort, pensava ell, el feia un home millor, potser un pare millor, o si més no el feia pensar en paraules que ningú més ja no feia servir, com ara «grèmola».
Núvols, fang, vent. Alegria i tristor, felicitat forassenyada i grèmola vivien de costat dins de Saul, amb molt poques emocions entremig. Fins i tot la seva tenebrositat era farcida d'intensitat lírica, com una banda d'instruments de vent que toqués una marxa fúnebre tot el dia i que s'ho passés bé tocant-la. Ja no era una figura de novel.la russa; va imaginar-se tot aquell hivern que vivia perdut en un dibuix de tinta fet per un artista xinès que vivia a l'Oest Mitjà. Ell era la figura suggerida a l'extrem inferior dret. Els colors -els colors brillants i feliços- eren per altres llocs, per a aquells personatges sospitosos que residien a Califòrnia o Florida, que no podien suportar els dies núvols, que necessitaven cotxes esportius i sol perpetu i pell bronzejada per poder enfrontar-se al dia a dia.
Charles Baxter. Saul i Patsy. Traducció Ernest Riera. Editorial La Magrana. (pags 75-76)
